Valenciano

Durant els 5 ultims anys de la vida de Marie-Louise von Franz, vaig tindre el privilegi de realisar una colaboracio personal en ella. Per este honor, voldria agrair, tant, al Dr. D. Jose Zavala, com, al Dr. D. Dieter Bauman i, en particular, m'agradaria expressar la meua gratitud a Barbara Davies, la qual, a causa de la limitacio dels capacitats fisiques de la Dra. von Franz, durant estos anys, ens va assistir en la nostra correspondencia.

Tots els que varem coneixer a Marie-Louise von Franz sabem fins a quin punt ella havia desenrollat l'Eros en la seua propia vida personal. En un articul sobre la vida i l'obra de la Dra. von Franz 1, que va publicar Barbara Davies, deia que els seus escrits permaneixerien per sempre, com un signe vivent de la seua entrega a lo femeni i de la redencio de este en la nostra epoca. Aixi, per eixemple, en una dels seues ultimes obres, “La Gata: un conte de Redencio Femeni” (publicat despres de la seua mort, en 1999) 2, en el qual interpretava un conte ruma, va desenrollar la idea que, per mediacio de lo femeni, tindria lloc una profunda transformacio, coincident en el canvi zodiacal del nostre temps. Segons la seua visio, el principi femeni d'Eros, la inspiracio i l'enteniment racional s'unirien, i podrien curar els ferides sorgides d'una concepcio de la vida unilateral i patriarcal.

En esta mateixa direccio, en la nostra correspondencia, sovint, parlavem de manifestacions independents i espontaneus de l'inconscient com, successos, somis i sincronicitats 3, relacionats, segons pareix, en este misterios proces de la integracio del principi femeni en el conscient colectiu de la societat del nostre temps i que pareixien estar plens d'esperança per al futur. Com si la nostra epoca corresponguera a una etapa de besllum d´este contingut arquetipic, constelisat, en l'actualitat, a l'espera d'encarnarse o realisarse mes i mes en la nostra realitat quotidiana. Hui en dia, veem com la manifestacio concreta de lo femeni s´expressa de multiples formes, tant, en el nivell colectiu, com, en l'individual; aixi, per exemple, es percep la seua força en els moviments feministes, en el despertar de la consciencia ecologica, en els espontaneus moviments antiglobalisacio, pacifistes, de solidaritat i de defensa dels drets humans. En el nivell personal, este mateix impuls s'expressa, tambe, tant, a traves de somis i visions, com, mediant la realisacio individual dels valors de lo femeni: la sensibilitat, el sentiment, la comprensio, la tolerancia, etc., en els chicotetes coses de la vida diaria i pel que fa al varo, psicologicament, es correspon en els continguts de l'arquetip de l'anima, aspecte femeni, intern, de la psique masculina, que, al desenrollarse, es transforma, de molesta adversaria, en una funcio de relacio entre el conscient i l'inconscient.

Una sincronicitat que va tindre lloc, en el context de la nostra relacio, va succeir despres de contar-li un somi en que: “... el Rei d'Espanya, D. Juan Carlos de Borbo, acudia a saludar a la gent del grup de treball de Psicologia Analitica de Valencia...”, i, quan poc de temps despres, en acabant d'atres acontenyiments significatius, es va acunyar una moneda d'or, en commemoracio del primer centenari del descobriment del bust de la Dama d'Elig, en l'anvers de la qual figurava l'efígie del Rei d'Espanya.

La Dama d'Elig es una escultura de pedra, descoberta per un jove que cavava prop d'un jaciment arqueologic, en La l'Alcudia d'Elig, provincia d'Alacant, en el mes d'Agost de 1897. ( Elig dista, aproximadament, 200 Km. de Valencia, en la Costa Blanca, al sud-est de la costa mediterrania i esta peça constituïx una dels mes importants obres d'art iberiques trobades, que, en 1948, va apareixer en el primer bitllet d'una pesseta, expedit pel Banc Central d'Espanya i, mes tard, com a sagell de correu postal, en 1969). Es un magnific bust, d'una serena i solemne dona, abillada en un complex vestuari, collars i uns rodets a cada costat del rostre. En la part posterior de l'escultura es troba una cavitat, possiblement, usada com a deposit de cendra dels difunts. Podria ser, per tant, utilisat, tambe, com a urna cineraria, tipica dels ritus funeraris ibers. Alguns, la daten en el segle IV A.C. i atres, en el periode Helenistic o Roma. Esta enigmatica figura de la Dama d'Elig, despres del seu descobriment, va ser coneguda, popularment, com la “Reina Mora” 4. Est fet, va donar lloc a diferents hipotesis sobre la seua misteriosa identitat i es va pensar que podria representar una Deesa Mare de l'antiguetat, com a Isis, Tanit, Cibele o Juno, o, be, tractarse d'una sacerdotesa, o, inclus, una novia abillada a la manera de l'epoca.

Des d'un punt de vista simbolic, esta sincronicitat podria representar una forma de compensacio de l'inconscient, per a indicar la necessitat que la dominant del conscient colectiu, representat pel simbol del rei, es mantinguera en relacio en l'inconscient, en primer lloc, en lo somi, a traves del grup de psicologia i, despres, a traves d'eixa figura arquetipica femenina, de la Dama d'Elig. Senyalantse, aixi, en la direccio de la integracio conscient del principi femeni i - Deo concedente (en el consentiment i la gracia de Deu) - cap a la realisacio d'un nou simbol d'unificacio dels opostos.

En la meua carta a la Dra. von Franz, tambe, en aquella ocasio, li feia mencio d'un somi que m'havia contat Antonio Masia, un modest i humil ancia, un home excepcional, que havia segut podador de tarongers i fruiters, “metge d'arbres”, em va dir, quan lo vaig coneixer als seus 95 anys. Havia viscut en completa incomprensio i soledat del mon, pero, havia desenrollat una gran altura etica i irradiava un intens sentiment d'amor. Ell considerava que el mon estava molt retardat en el tema de l'amor, mostrant una especial sensibilitat i respecte per la dignitat i la igualtat de la dona; deia que el que necessitava este mon era que ella fora igual de lliure que l'home. Tambe, expressava una especial admiracio per lo Papa Joan Pau II, per haver sigut capaç de perdonar a Ali Agca, que havia atentat contra ell. Algunes persones havien denominat a Antonio Masia, durant la seua vida, “el nou Crist”, perque deia que havia naixcut per a l'amor i que havia anat mes alla dels Deu Manaments, que proposaven “amar el proxim com a un mateix”, perque ell ho va amar mes que a si mateix.

En aquell temps, Antonio Masia acabava els seus dies, rodejat per l'afecte i el respecte dels seus mes proxims i vaig tindre el privilegi d'escoltar els seues inspirades paraules, aixi, com, tambe, coneixer alguns dels seus somis i, estos, el que feia referencia en la meua carta, perque, estava en relacio en el motiu del Rei d'Espanya i que li havia produït la mes intima i profunda joya: “...una multitud de gent, entusiasmada, acudia a sa casa. El Rei d'Espanya havia dit d'ell que li devien un gran agraïment, perque, havia sigut capaç de convocar tots els governants de la terra en una voluntat per la pau i tenia en les seues mans un llibre en les firmes de tots ells, expressant el seu desig i el seu ferm compromis de contribuir a la construccio de la pau en el mon. Les gents li veneraven com el Salvador, pero ell els va parlar en el carrer i els va dir que, simplement, era un ser huma i que l'unica cosa que havia fet va ser portar, “El Llibre de la pau”, primer, al Rei d'Espanya i, despres, a cada un dels governants de les atres nacions, que tot aixo li'l devien a Deu, que no hi havia mes que Un i que era l'Artifex de tot lo vivent...”

Dies abans de la seua mort, a qui, ja, estava esperant, plenament conscient i desijos, des de feia temps, em va dir que creia que no podia haver un ser huma mes feliç que ell i que no oblidara mai “El llibre de la Pau”. En Antonio Masia, l'homo simplicísimus, que havia sigut amic dels arbres, que va permaneixer en contacte i harmonia en el mon vegetatiu, de les emocions i dels instints, es va realisar, en el seu proces d'individuacio, un simbol del Si-mateix, d'unio d'opostos, en “El Llibre de la Pau” i, com, tambe, aixi, es va manifestar, en un atre dels ultims somis, que va relatar, en el qual: “...es trobava en un camp de tarongers, en sa casa, en la seua familia, junt en el gran arbre que formaven tots els tarongers units en un sol arbre...”. Ell va mantindre, durant la seua vida, una connexio vivent en el Si-mateix, l'arquetip de la totalitat i, com diu la Dra. von Franz 5, quan un esta en harmonia en el Si-mateix, hi ha una sensacio de pau i de felicitat absoluta; els atres li poden jujar tant com vullguen, a partir de teories intelectuals destructives, pero, no li fan cap mal, perque, sentir-se proxim al Si-mateix, aixo, li torna a un indestructible. L'inconscient i el conscient estan, reciprocament, en pau i, davant dels atacs destructius de les emocions, des de dins i des de fora, permaneix lliure i transcendint-los.

En aquella epoca, Marie-Louise von Franz va viure, en gran preocupacio i molt d'interes, la crisi de l'antiga Yugoslavia i va ser, poc despres de la seua mort, quan, desgraciadament, es va recruar la guerra. Pero, alli, nou anys abans d'esclatar el conflicte, al Juny de 1981, en Medjugorje, havien tingut lloc unes aparicions de la Mare de Deu a sis jovens pastors, portant este mensage: “Deu es la totalitat de la vida i per a gaudir de la totalitat i obtindre la pau, hem de tornar a Deu”. Per a ells, la Mare de Deu s'anunciava com “la Reina de la Pau” i, eixa mateixa paraula “mir” ( pau, en llengua croat), dos mesos despres, les gents varen dir que es veia, escrita, en el cel, des de distints llocs de la comarca, damunt de la creu de la montanya Krizevac 6.

En Antonio Masia, a nivell individual, es va realisar una unio d'opostos, manifestada en els seus simbols personals de “El Llibre de la Pau”, o, “El Gran Arbre”; pero, en el nivell colectiu, pareix que, tambe, foren necessàaies expressions simboliques, com “la Reina de la Pau”, a Yugoslavia, que reflexen este impuls evolutiu de l'inconscient cap a la unio i reconciliacio dels opostos. Per aixo, tal vegada, hui, pareixeria que, tambe, haurien de sorgir simbols colectius que, com diu von Franz, en l'articul, Nike i les aigües d'Estigia 7, encarnen una nova actitud, capaç d'unificar als opostos i capaços de contindre i expressar la força creativa de la corrent que espenta, des de les profunditats de l'inconscient collectiu, podent contrarestar la força destructiva, lo que va permetre, aixi, una possible victoria de la Humanitat i l'Eros.

Pocs dies despres d'enviada la meua carta, descrivint els successos i el somi d'Antonio Masia, von Franz responia, expressant les seues apreciacions sobre els acontenyiments que havia compartit en ella. En eixa carta, em feia la indicacio que la Mare de Deu Negra de l'Abadia Benedictina d'Einsiedeln 8 era un paralel de la Dama d'Elig i em contava un somi seu:



Küsnacht 16 , Mars, 1995

...Merci pour les nouvelles synchronistiques. L´année dernière j´ai rêvé que Jung allait faire quelque chose pour la paix sur terre, en collaboration avec - La Madone Noire d´Einsiedeln ( un parallèle de La Dame d´Elche). Moi-même j´etais servante privilégiée de pouvoir voir cela ...

(…Gracies per les noticies sincronistiques. L'any passat somie que Jung faria res per la pau en el mon, en la collaboracio de la Mare de Deu Negra d'Einsiedeln (un parallel de La Dama d'Elig). Jo mateixa era servidora privilegiada de poder veure aço…)

Despres de rebre la seua carta, va succeir una nova sincronicitat, plena de sentit: en la inauguracio, als pocs dies, del nou Museu d'Art Prehistoric de Valencia; s'anunciava que s'exposaria una reproduccio tridimensional, holografica, de la Dama d'Elig. Quan, en gran interes, vaig acudir, alli, per a veurela, vaig ser sobtat, de manera molt especial, davant de l'efecte de lluminositat i colorit que provocava la seua contemplacio, perque, pareixia com si el seu “esperit” s'haguera vivificat i estiguera novament entre nosatres.

En una ocasio, Jose Zavala em va dir que la nostra psicologia era tridimensional, en comparacio a la visio intelectual i bidimensional de Freud, perque, nosatres, al desenrollar el pensament simbolic, tractavem d'incloure, tambe, la funcio del sentiment, permaneixent conscients de l'efecte i la ressonancia emocional que els acontenyiments produïen en nosatres.

Poc de temps despres, de nou, va tindre lloc una atra sincronicitat, durant les festes populars de les Falles, de l'any de 1996. Son unes festivitats de primavera, en les que els carrers s'omplin de construccions (“falles”) de fusta i carto, en figures molt elaborades, de caracter satiric, que, quatre dies despres, en un sentit de renovacióo culminen, en la celebracio de la “crema”, en la nit de Sant Josep, quan son consumides pel foc. Els Reis d'Espanya van acudir a Valencia, en aquella ocasio i van assistir a una “mascleta”, un dels actes que se celebra en la plaça de l'Ajuntament, en el que es crema una gran quantitat de polvora, un espectacul pirotecnic que te un ritme cada vegada mes fort, fins que es produïx un sobtador estrepit, tan intens, que, literalment, fa vibrar la terra.

L'endema, la premsa va publicar que els Reis van assistir, emocionats, a eixe acte, del que van dir que va ser una experiencia inoblidable i que era semblant a un verdader terremot. Lo sorprenent va ser que, en eixe mateix periodic local 9, on es feien eixes declaracions, estaven, en la portada, fotografiats els Reis, durant la “mascleta” i, hi havia, tambe, una foto de la Dama d'Elig que anunciava l'entrega, eixe dia, en cada exemplar del periodic, d'una chicoteta reproduccio de la mateixa, en miniatura ( 4 x 5 cm ), com, aixi, tambe, d'una publicacio, on es descrivia el seu valor historic i arqueologic, aludint a la cultura ibera, com perteneixent al mon religios, de tipo misteric, basat en els cicles vegetatius de la naturalea i de renovacio de la vida. Este bust de la Dama d'Elig expressaria, visualment, eixa idea de la tornada al regne de la llum de divinitats procedents de l'esfera sepulcral que, previament, havien descendit a la terra mare, als estadis infernals i tornaven, despres, al mon dels vius, per mig d'un proces ascensional, de tipo vivificador. Aixi, este bust de la Dama d'Elig seria la representacio d'una “Deesa brotant de la terra”, ascendint de les tenebres, per a manifestar-se als humans i presentar-se davant d'ells, com la Gran Deesa d'Elig, present en dit lloc, des de l'epoca arcaica.

En este sorprenent succes ocorregut, en aquella primavera, en el context d'aquell sobresalt emocional dels festejos populars, pareixia com si una representacio arquetipica de la Deesa, portadora de la força creativa i instintiva, que, igual que la Sophia de la Gnosi, permaneixia presonera en la materia, esperant a ser alliberada, hi haguera, de nou, sorgit de les profunditats de la terra i s'haguera realisat el prodigi que, aquell dia, la seua image arquetipica, en una forma concreta, entrara en les cases de millers de valencians, com a signe i representacio simbolica d'un Anthropos Femeni, d'un contingut vingut de l'inconscient que, en un caracter emocional, instintiu i material, s'elevara cap al mon de la llum i la consciencia, en l'esperança de ser integrat, esta vegada, en el nivell individual i personal.

Un paralel d'este mateix proces ha sigut presentat per Jose Zavala 10, en la seua interpretacio d'Enrique V, de W. Shakespeare, en el motiu de: La Musa de Foc que ascendix al brillant cel de la invencio, cap a la consciencia de l'esperit masculi, com a expressio de la necessitat que siga integrada, tambe, eixa part instintiva de l'esperit, del principi femeni i d'Eros, que unifica, permetent posar en relacio als opostos.

Dieter Baumann, en la seua conferencia sobre Les Dialas, esperits femenins de la naturalea 11, ens deia que pareixia com si, actualment, estiguerem en un moment historic en que el principi femeni de la naturalea voldria tornar-se Ser huma, com una correspondencia al fenomen que Deu es tornara Home fa 2000 anys i que la transcendent pregunta, sobre la supervivencia del mon, estava en relacio en esta qüestio, de si s'aconseguira realisar este proces, que el Femeni Deic es torne huma o no.

Durant la redaccio d'este articul, va succeir un acontenyiment que, dau el seu rerefons archetipic, mereix ser mencionat. És sabut que els creadors i artistes genials, de qualsevol disciplina, tenen la capacitat de ser permeables als influxos de l'inconscient i es transmet, a traves de les seues obres, l'esperit del seu temps. Aixi, vaig tindre coneixement d'un proyecte que havia sigut presentat en 1998, per un mecenes de la nostra ciutat, consistent en la instalacio en una nova i gran avinguda, d'una magna obra, com mostra de liderage cultural destinada a convertir-se en destacat referent emblematic de la ciutat que, de la grandaria de l'enigmatica Esfinx, per les seues grans dimensions, 20 m. d'altura i 18 m. de base, en un pes de 50 tones, seria realisada en un “taller faller”. Descansaria sobre una peanya i estaria rodejada per una font. L'obra seria del valencia Manuel Valdes, considerat com un dels importants artistes contemporaneus, pintor, escultor i gravador, qui havia dissenyat una gran escultura, d'una “Dama Ibera”, la singularitat de la qual es que estava formada per 22.000 chicotets caps, de 20 cm. cada una, identiques al gran cap resultant, realisades en ceramica esmaltada, del mateix color blau que les cupules de les esglesies antigues, ajuntats sobre una estructura metalica, donant reflexos de distintes tonalitats, conforme avançara el dia i segons la posicio del sol.

Poc despres dels dramatics acontenyiments del 11 de Setembre, Valdes havia instalat, ya, una de les seues emblematiques obres, titulada “La Dama”, en el mateix cor de Manhattan, consistent en una monumental escultura de bronze, com a interpretacio personal i moderna de la Dama d'Elig, per la que l'artista deia sentir-se captivat i, per raons misterioses, veure's atret pels caps i rostres de dona, que representen una image constant en les obres dels seus ultims anys.

Referent al motiu de la Mare de Deu Negra i que Marie-Louise von Franz senyalava com un simbol paralel de la Dama d'Elig, ella va dir, en una ocasio, que la devocio popular a estes images, procedents el s. XII i que han perdurat fins als nostres dies, són una expressio de la necessitat de donar cult al costat fosc de la Divinitat Femenina arquetipica, perque, el cristianisme venerava en la Mare de Deu, nomes el costat idealisat i lluminos d'eixa Divinitat, desposseïda de la seua part fosca, instintiva, emocional i corporal.

Per aixo, Jung va considerar que, psicologicament, era, altament, significatiu, respecte a la nostra epoca, el que l'esposa celeste s'haja unit en el seu espos l'any 1950, manifestant-se, en el dogma de l'Assuncio del cos de Maria als cels, lo que, fins llavors, havia sigut una tradicio oral, des de feia mes de mil anys. (L'u de Novembre de 1950, el Papa Pio XII, va declarar infalible que l'Assuncio de la Santissima Mare de Deu era un dogma de la fe catolica. Igualment, el Concili Vatica Segon va ensenyar en la Constitucio Dogmatic Gentium Lumen, que: “ la Inmaculada Mare de Deu, preservada contra tota taca de pecat original, va ser portada en cos i anima a la gloria celestial, quan la seua vida terrenal va acabar i va ser elevada pel Senyor, com a Reina sobre totes les coses” ). Per a Jung, aço va constituir l’acontenyiment religios mes important, des de la Reforma i va ser este fet, per la seua naturalea simbolica, comentat en amplitut, en el seu llibre, Resposta a Job 12. A continuacio, vaig a referir-me a alguns dels seus pensaments pel seu gran interes.

Esta va ser, per a ell, uns dels senyals de l'epoca, que apuntava cap a la igualtat de drets de la dona i, com esta igualtat tendia a conseguir una fonamentacio metafisic en la figura de la “Dona Divina”, que ocupava, per fi, el seu lloc junt en la Santissima Trinitat, sent rebuda, en la cort celestial, com a reina del cel i esposa de Crist.

Jung deia que este dogma venia a donar expressio consoladora al desig d'esperança, en espera d'una intervencio divina, sorgit de la profunditat de l'inconscient colectiu, al mateix temps, en les masses, en els seus moviments populars i, tambe, en les freqüents aparicions de la Mare de Deu.

Estos senyals de la nostra epoca estaven, per a Jung, en relacio en els poderosos arquetips que es desenrollen en l'anima de l'individu i de les masses, en aquells simbols destinats a servir de compensacio a la situacio del mon que considerava, verdaderament, apocaliptic.

Per a Jung, este dogma realisava, en forma figurativa, la visio de l'Apocalipsi de Sant Joan, que feia alusio a la boda del corder, en referencia a la coniunctio del novença i la novia celestials, profetisat en el Dia del Juï Final. Estes noces van ser representades, en l'Antic Testament, per Sophia 13, una figura femeni de la “Sabiduria” que trobem, tambe, com l'esposa del Cantar dels Cantares, que es trobava al costat de Deu, abans de la Creacio i que, en estos tres casos, deia, es preanunciava l'encarnacio de Deu.

Ell va constatar que este simbol de l'Hierogamia, de les Noces Sagrades, tenia lloc en el cel, en el que no obstaculisa “cap cosa impura”. Tenia lloc, mes alla de l'assolat mon. La llum s'unix en la llum. Este era el programa de l'Eo Cristia, deia, que ha de realisar-se, abans que Deu puga encarnar-se en l'home empiric, com a conseqüencia de la progressiva encarnacio, que va començar en Crist.

Aixi, considerava que, quan en el poble existia el desig d'enaltir a la mare de Deu, esta tendencia significava, si arribava a la seua meta, el desig que nasquera un salvador, un pacificador, un mediator pacem faciens inter inimicos 14 . Pero, encara que, este salvador havia nascut ja, des de sempre, en el pleroma, el seu naixement, en el temps, no pot produir-se si no es percebut, conegut i declarat per l'home. El Papa Pius XII, reconeixent esta veritat i, diu Jung, evidentment, mogut per l'accio de l'Esperit Sant, havia proclamat, en gran sorpresa dels racionalistes, la transcendental declaratio solemnis del nou dogma de l'Assuptio Mariae 15. En relacio al Papa, es rumorejava d'ell, en aquell temps, que havia tingut diverses visions de la Mare de Deu, en ocasio d'esta declaracio.

Conclou Jung dient que el nou dogma significava l'esperança que es complisca la nostalgia, que mou el fons de l'anima, d'una pau i d'un equilibri dels contraris, que es troben en una tensio perillosa. I, tots participem d'eixa tensio, vivint eixa inquietud, d'una forma individual, tant mes com menys es veu la possibilitat d'acabar en ella, per mig racionals 16. Este dogma, diu, porta al naixement del futur chiquet divi, el qual, conforme a la tendencia de Deu a l'encarnacio, triara l'home empiric com a lloc del seu naixement i este acontenyiment metafisic es conegut, per la psicologia de l'inconscient, en el nom de proces d'individuacio. Si este proces es fa conscientment, el conscient ha d'enfrontar-se a l'inconscient i trobar un equilibri entre els contraris. Els simbols, que sorgixen d'esta confrontacio, produïts, espontaneument, per l'inconscient, poden ser, aixi, amplificats pel conscient, sent els unics que fan possible la unio irracional dels contraris.

Els simbols centrals d'este proces descriuen el Si-mateix, es a dir, la totalitat de l'home, el qual es compon del conscient i dels continguts de l'inconscient. El Si-mateix, l'home ple, els simbols del qual son el chiquet divi, o, els seus sinonims, com filius solis et lunae, mediator, intermedius. Habet mille nomina, deien els alquimistes, volent indicar que, allo de lo que brota el proces d'individuacio i al que tendix, es res inefable i sense nom 17.

Reprenent, de nou, el motiu de la Dama d'Elig, li comtava a von Franz que es donava la significativa coincidencia que, en aquella mateixa terra d'Elig, que, en el segle passat, veuria, novament, renaixer a la seua Deesa ancestral, ha perdurat, a traves dels segles, una tradicio de gran arraïlada popular: la celebracio de la medieval Festa, o Misteri d'Elig, en motiu de la festivitat de l'Assuncio de Maria als Cels. Representat, des de fa set centuries, en la Basilica de Santa Maria, el Misteri es un drama liric, de fins de l'Edat Mija, centrat, ni mes ni menys que, en l'Assumptio Mariae. La llegenda, darrere d'eixos dos dies de celebracio, conta que, en el mes de Maig de 1266, va arribar, a la plaja d'Elig, una misterios arca, en la que figurava la inscripcio: “Soc per Elig”, i que contenia, en el seu interior, la image de la Mare de Deu, a mes d'un llibre en la lletra i explicacio per a la festa lliturgica, descrivint la mort, assuncio i coronacio de la Mare de Deu. D'esta manera, un simbol colectiu, que va ser portat per l'inconscient, per mig de la devocio popular, fent seu este misteri, ha permaneixut viu, fins als nostres dies, en esta representacio popular, que, transcendida la seua importancia, mes alla d'una tradicio i festivitat local, recentment, li ha sigut otorgat, per la UNESCO, el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat, aixi com, tambe, al milenari Palmerar de la ciutat d'Elig 18.

La palmera tambe, ha estat, simbolicament, relacionada, en l'antiguetat, en el motiu de la Sabiduria, les deeses semítiques mares i deeses de l'amor, com Ishtar i Cibele; i es un dels atributs de la Mare de Deu; es conta d'Ella, en l'Alcora (Sura XIX. 23) com va donar a llum, al seu fill, devall d'una d'elles i en acabant seria alimentada pels seus fruits.

Mes alla d'estos fets, se suma, encara, el sorprenent succes que, tambe va tindre lloc, a poca distancia d'Elig, en Molina de Segura, on el significatiu dia del 24 de Desembre de 1858, va caure el major meteorit, conegut a Espanya, que va pesar 144 Kg. Des de l'antiguetat, els cossos celests, o, la seua caiguda, s'ha relacionat en senyals i presagis que anuncien la proximitat de successos prodigiosos. Tambe, estes pedres celests han estat relacionades en el cult a les divinitats femenines. És interessant resaltar, aci, per eixemple, la pedra negra que la tradicio islamica venera en la Kaaba, un exalçat objecte musulma, de devocio personal no dogmatic, que es troba en la paret oriental de la Kaaba, un chicotet lloc sagrat, dins de la Gran Mesquita de la Mecca, El seu cult data, probablement, de la religio preislamica dels arabics, quan hi es venerava, entre diverses divinitats, a la quaternitat formada per Allah, una divinitat masculina i les seues tres filles, les deeses, al-Lat, al-Manat i al-Uzza, que estaven representades per grans pedres, com a simbol de fertilitat 19. Despres de Mahoma, la llegenda d'esta pedra negra esta associat en el foment de la fraternitat, fidelitat i pau entre les tribus.

En relacio en els aspectes paganes i cristians de la Divinitat Femenina, a Castello, es dona cult, com a patrona de la ciutat, a la Mare de Deu del Lledo, que presenta un singular sincretisme: en ella, es troben, units, en la mateixa image, tant l'aspecte ctonic i paga, com el lluminos i cristia, de la Divinitat Femenina. Este es dels pocs testimonis, en tot lo mon, del pas d'un cult primitiu al cristia-maria, perque, a manera de reliquiari, dita image de la Mare de Deu conte, en el seu interior, una capelleta, en una chicoteta escultura, de pedra blanca, que representa una figura femenina de la qual, la datacio arqueologica es imprecisa, en un supost origen neolitic.

Conta la llegenda que esta chicoteta image, de pedra blanca, en la qual la gent va veure proyectat la Mare de Deu, va ser trobada per un llaurador, mentres llaurava en una encolla de bous, en 1366, devall d´una pedra “fosca”, junt en un lledo (lledoner ) una varietat d'arbre europeu, de fulla caduca i tamany mitan.

Simbolicament, en esta image de la Mare de Deu del Lledo es mostra una representacio d'este proces de transicio i unificacio dels dos principis, diferenciats, de la divinitat femeni que, d'esta manera, expressen el sorgiment i ascensio d'aquell aspecte femeni arcaic, representat en la chicoteta figura, que havia sigut tallada en la nit dels temps i, que, com, si eixira, arribat el moment, finalment, a la llum del sol, despres d'haver estat albergada en la Mare Terra, es a dir, en l'inconscient, a manera de gestacio, ascendira, renovada, cap a la llum de la consciencia.

Tambe, estatues negres de la Deesa egipcia Isis, a qui els romans van denominar “la dels mil noms”, en el seu fill Horus en braços, van ser considerades, en molts llocs cristians, com la Mare de Deu en el Chiquet i, potser, este fet, mes tard, poguera estar en l'origen de les Verges Negres. Isis era, com Maria, comprensiva i bondadosa, capaç d'efectuar curacions miraculoses, mes, a diferencia d'ella, estava en relacio en l'aspecte destructor del Femeni Suprem 20.

Marie-Louise von Franz, en una ocasio, va dir que lo nou no seria oposto al cristianisme, sino “vertical” a ell 21. Com ens ho mostra el desenroll arquetipic, esta es la direccio de l'ascens a la consciencia, dels continguts emocionals de l'inconscient, aixi com la direccio de l'eix que s'establix entre la dimensio inferior i superior, a l'unificar-se el principi femeni de l'Eros i el principi masculi del Logos. Tambe, Dant, en La Divina Comedia, animat per Virgili, hauria de ser capaç de passar a traves del foc, per a conseguir a Beatriz, radiant i feliç, sobre la cima de la montanya del purgatori.

Este motiu del “eix vertical” apareix, tambe, reflectit en la llegenda de l'origen de la Basilica de la Mare de Deu del Pilar, que va ser el primer temple dedicat a la Mare de Deu. Es conta que Maria, l'any 40 D.C., quan encara vivia, es va apareixer, arribant, entre els nuvols i assentada en “un pilar”, a l'apostol Santiago, junt a la vora del riu Ebre, en la ciutat que, hui, es coneix com Saragossa, demanant-li que construïra, hi, una capella, per al seu cult.

Un atre eixemple d'aço es visible en el monumental proyecte que es va pretendre dur a terme despres de la instauracio del Dogma de la Immaculada Concepcio, per iniciativa d'un canonge de la Catedral de Valencia, i, pel que la Reina Isabel II d'Espanya, va arribar a interessar-se; consistia a culminar la “inacabada” torre campanar, coneguda com el Miquelet, d'uns 50 m, en un colossal remat de 150 m d'altura, a manera de monument a la Immaculada Concepcio, i els plans d´ella van permaneixer exposats en eixa Catedral, fins a l'any 1936. Tambe, igual que la gran torre-cupula de la Catedral de Tori, que es va construir com a monument per a donar resguart la Sabana Santa, a Valencia serviria per a exalçar i donar a coneixer al mon el Sant Caliç, que es custodia en eixe temple, com un simbol d'unio entre tots els pobles de la terra, i, que, com es diguera, mes tard, coneguda com “La Catedral del Sant Grial”, fera a este, en el futur, mes celebre en la realitat que ho fora, antigament, en les llegendes 22.

D'esta manera, veem com la part instintiva i femeni de l'esperit vol tornar-se accessible a la comprensio o assimilacio conscient, per a realisar una nova visio integradora, que permeta que la incorporacio d'este principi femeni i de la funcio del sentiment, junt en el desenroll del pensar simbolic, ajuden a trobar, en l'individu, el sentit personal que actue, de forma curatiua i unificadora, sobre la seua propia violencia interna, expressada a traves de qualsevol tipo d'angoixes, tensions i conflictes personals, propis de la vida quotidiana. Al mateix temps, en el pla colectiu, esta funcio de relacio, al estar aplicada al camp del coneixement, permet dotar de sentit, tant als successos de la historia, com a les manifestacions del pensament huma, de l'art, o de la ciencia.

Referent al motiu de la Mare de Deu Negra d'Einsiedeln, von Franz, en l'articul sobre C.G.Jung i el problema de la dona contemporanea 23 comenta que, en la seua practica terapeutica, havia trobat un numero, inusualment, elevat de somis sobre esta image i que, tambe, apareixia, de manera significativa, en analisats protestants.

Durant l'ultima vegada que vaig tindre ocasio de visitar a Marie-Louise von Franz, vaig tindre coneixement d'un atre dels seus somis que, sobre este motiu, havia tingut, en el passat 24: “...C.G.Jung i ella, treballaven, preparant els aliments, en la cuina del monestir del Santuari de la Mare de Deu Negra d'Einsiedeln...”

Pareguera com si ells dos, que havien entregat la seua vida al treball en l'inconscient, i ens havien llegat el seu immens treball creatiu, en el que van incorporar tot l'aspecte afectiu del sentiment, junt en tot el pes dels arguments intelectuals, hagueren ajudat a donar, d'esta manera, veu i forma a lo nou que intenta obrir-se cami a la vida i la consciencia, podent, mes tard, arribar a ser “aliment” per a atres; es a dir, com si esta psicologia ens permetera “integrar” els continguts del nostre inconscient. I, fent aço, es com si ells prepararen els aliments als “pelegrins de la Mare de Deu Negra”, deixant oberta la porta perque, en la correcta actitud religiosa (la que observa en atencio i respecte les manifestacions de l'inconscient i l'experiencia personal) poguera emergir el “Deu subterrani”, el simbol personal, perque este contingut psiquic individual poguera mostrar-se accessible a la comprensio, a l'assimilacio conscient i a la seua realisacio concreta.

Jose Zavala em va dir, en una ocasio, que Jung i von Franz havien preguntat, sempre, a la naturalea : “Que volia?” no obligant-la, en absolut, a ser d'alguna manera; aixi, van mantindre viva la relacio de l'home en la naturalea i, eixa relacio de sentiment en l'objecte, va ser el mas valios que ens van deixar. Ens van ensenyar, aixi, un cami per a confrontar la realitat de la psique i la realitat de la materia, en un yo conscient fort, no deixant-se atrapar per l'emocio, o, la fascinacio, pero, al mateix temps, sense separar-se d'ella, sempre conscients de la relacio emocional, per a realisar l'objectivitat de la psique i permetre la transformacio dels continguts psiquics en simbols, que puguen ser integrats pel conscient. Al contrari de Freud, que ens posava en contacte en una” tecnica”, Jung ens va connectar en “lo desconegut” i ens va estimular a confrontar-ho, no deixant-nos una tecnica, ni una doctrina, sino que fent-nos preguntes: com actuen els acontenyiments en mi?, quin efecte produïxen sobre mi?, quin sentit tenen per a mi?... ens permeteren ampliar el nostre conscient i responsabilisar-nos davant d'ell, de la mateixa manera que, en la llegenda del Grial, que devia ser formulada una pregunta per Perceval, sobre el patiment del Rei del Grial, perque este poguera curar de la seua malaltia.

Tres mesos despres de la meua visita, va succeir la trista defuncio de Marie-Louise von Franz i, durant la celebracio dels seus funerals en Küsnacht, va tindre lloc un nou acontenyiment, que em va pareixer molt significatiu. Despres de la intervencio
d'un representant de la Universitat Politecnica de Zürich, de la “Fundacio per a l'estudi de la Sincronicitat”, va prendre la paraula el Dr. Gottlieb Isler 25, qui va fer referencia, en la seua intervencio, al mateix somi de l'Abadia d'Einsiedeln, que von Franz, un temps arrere, m'havia ja contat, donant a coneixer alguns aspectes i detalls desconeguts per mi.

En l'estiu de 1994, va rebre von Franz la visita d'una medium, en la intencio de persuadir-la que treballara junt en ella, perque, estava convençuda que, ara, l'esperit cristia i el budista s'unien en el Mes Alla, per a salvar al mon. Marie-Louise von Franz no li va contestar res, volent, primer, veure que somiava i, a la nit següent, va tindre este somi: “...Ella treballava en la llavanderia del monestir d'Einsiedeln. Es diu en aixo que Jung vindria, des del cel, a les bodes en la Mare de Deu Negra. Marie-Louise pertanyeria als 100 triats que podrien participar en la boda...”. Ella va dir, en acabant, que l'inconscient preparava, realment, una ajuda per el mon i una unio; sens dubte, no una unio “dalt, en l'esperit”, sino, una unio del superior i l'inferior, una unio de l'esperit en la materia. Maria era considerada, des d'epoques primerenques, com “la terra” i la Mare de Deu Negra seria una deesa de la naturalea. I no obstant, la unio tenia lloc en el marc cristia, res que, fins ara, ella mai havia pogut acceptar!. Mes, el somi la va omplir de la mes elevada felicitat.

Va ser el motiu de la rehabilitacio de l'Eros intrahuma i la relacio de sentiment diferenciat en lo transcendent, el tema que va desenrollar von Franz, durant l'ultima conferencia publica que va impartir, davall el titul de “La rehabilitacio de la funcio del sentiment per C.G.Jung en la nostra civilisacio contemporanea” 26.Des d'esta perspectiva, s'ha tornat una necessitat el desenroll i la integracio de la dimensio femenina de la psique, per a afrontar esta etapa historica, d'extremes polaritats i conflictes, en la que ens trobem, en l'esperança que puguen emergir – Deo concedente- simbols de naturalea unificadora, en els que la realitat de la psique i la realitat de la matèria, així com, dels opostos, en general, puguen conviure i complementar-se, conduint-nos, progressivament, cap a una transformacio psiquica, tant individual, com colectiva.

En este sentit, en l'ultima carta que vaig rebre de Marie- Louise von Franz, pocs mesos abans de la seua mort, em mostrava el seu convenciment personal de que la reconciliacio entre el Cristianisme i l'Islam, seria, sens dubte, la tasca per al futur i deia que, en la seua opinio, l'Alquimia seria el mig per a conseguir eixa reconciliacio.


Küsnacht, 9 Juin,1997

... La réconciliation entre L´Islam et le Christianisme est sur le programme dans l´avenir. L´alchimie est le moyen pour parvenir à cette réconciliation...

Ella responia, aixi, a un comentari que li havia fet, sobre el Sant Caliç de l'Última Cena, que es venera en la Catedral de Valencia, com un dels simbols mes importants de la cultura i de l'espiritualitat occidental. Esta reliquia havia reaparegut en els Pirineus Aragonesos, en el temps en que van començar les llegendes, en torn del motiu del Sant Grial, que van sorgir a partir de l'Evangeli Apocrif de Nicodemus, on es conta que Jose d'Arimatea va arreplegar la sang de Crist crucificat en el mateix Caliç del Sopar i que despres seria portat a Occident. Per a ella estes creences de la fantasia poetica i el seu simbolisme, eren ilustratius dels processos psiquics inconscients, que preparaven el cami i anticipaven el problema religios de l'home modern.

Este Sant Caliç esta format per tres parts, absolutament, distintes entre si i corresponents a diferent epoca cada una; en el seu conjunt, mesura 17 cm. d'altura i 9,5 de diametre; la copa superior va ser llaurada, originariament, d'una sola peça d'agata cornalina oriental de color roig, de 7 cm. d'altura, per mig d'un acurat treball i es troba unida a la copa que forma el peu del Caliç, per una estructura d'or, que, posteriorment, li va ser afegida, formada per una columna hexagonal central, en un nuc redo en el mig, dos platets en els extrems i dos anses laterals, en forma serpentina, que, tambe, estan tallades, hexagonalment. La copa superior preten ser el verdader Caliç, en el que “Jesucrist va consagrar la sang, en la nit del Dijous del Sopar”. Arqueologicament, els estudis revelen que esta peça va ser un treball realisat en Palestina, o, Egipte, entre el s.IV A.C. i el s.I 27.

Aixi, este Caliç, presenta la peculiaritat d'estar format per dos elements ben diferenciats, ajuntats per mig de tal ornament d'or, finament llaurat, en motius d'orfebreria mossarap; d'una banda, la part superior, que es una antiga copa grega, de forma semiesferica, i que, historicament, no te res en contra de la possibilitat que esta copa, ella sola – sense la seua ornamentacio – fora usada durant la instauracio de l'Eucaristia i, d'atra banda, la part inferior, l'enigmatica base del Caliç, que comentarem mes avant.

La tradicio relata que esta copa va ser portada a Roma per Sant Pere i, l'any 258, durant la persecucio als cristians per l'Emperador roma Valeriano, per a protegir-la del perill, el Papa Sixt II, poc abans de la seua mort, l'havia entregat, junt en atres reliquies i tresors, al diaca Sant Llorenç. Este, abans de ser martirisat, la va fer portar a la seua ciutat natal d'Osca, a Espanya, on va permaneixer, fins a la invasio arabica. Des de llavors va estar amagada en les coves del Mont Pano, en les que va viure l'ermita Juan de Atares i, on, mes tard, es fundaria el monestir de Sant Joan de la Peña, que va ser un foc important de mossarabisme que es va opondre a la influencia carolinga. La presencia del Sant Caliç, en aquell lloc, es testifica, en un document datat el 14 de Desembre de 1134, sent traslladat la reliquia a Saragossa, en 1399, per Martin l'Huma, Rei d'Arago i Valencia; posteriorment, durant el regnat d'Alfonso V el Magnanim, va arribar a Valencia, on, des del 14 de Març de 1428, es custodia en la Catedral d'esta ciutat, que va ser construïda sobre l'antiga mesquita.

La part inferior d'este Caliç, esta formada per una corona d'or, rodejada de 28 perles, dos rubis i dos esmeraldas, que abraça, en posicio invertida, a una copa el bord de la qual esta recobert d'una finissima lamina d'or, en forma de naveta, tambe, d'agata cornalina oriental, de forma ovalada i del mateix color que la superior, en la que, recentment, es va realisar el sensacional descobriment d'una enigmatica inscripcio arab cufica 28, i que, probablement, hauria sigut utilisada com a incenser, en algun lloc de l'Espanya musulmana o al-Andalus (nom que donaven els arabics a la Peninsula Iberica), d'esta manera, en el conjunt de la peça, quedava constituïda una representacio simbolica de la unio dels opostos, en la que resultaven, sorprenentment, entrellaçats, elements del Cristianisme i l'Islam.

En motiu de l'estudi arqueologic, realisat en 1959, es va reconeixer en la base una inscripcio arab, d'1,5 cm. Pero, sobre l'origen d'esta naveta i el significat de la seua inscripcio, s'han proposat distintes hipotesis, com la que, probablement, fora de fabricacio cordovesa i pertanyent a l'aixovar de la ciutat “Al-Madina al-Zahira” (“La Ciutat Florent”), que va manar edificar Almansor a Cordova, l'any 978; esta hipotesis es basaria en la transcripcio de la inscripcio com “Lilzahira”, que podria traduir-se com “per a la que brilla”, “per a la mes florent”, “el que lluïx”. Segons una atra de les interpretacions realisades, podria ser “Almagd limariam”, la traduccio de la qual seria “Gloria a Maria”, i l'autor de la qual podria ser un mossarap. Tambe, s'argumenta si esta copa haguera sigut entregada pel Sulta d'Egipte, Abulfat Mahomet, al rei Alfons II, en 1322, qui es la demanara, per mig de la missio d'una embaixada, al coneixer l'existencia d'una copa a que tenien com el Caliç de l'Ultim Sopar. Finalment, tambe, cal mencionar un investigador alemany 29, que va aportar un descobriment, d'enorme interes, al llegir-la com “Al-Labsit”, “As-Silis” i, comparant estes paraules en el misterios nom del Grial, que apareix en el Parzival de W. von Eschenbach, concloïa que en l'Edat Mija existia a Espanya un Caliç, al qual cridaven, en arabic, en el mateix nom que Eschenbach donava al Sant Grial: Lapis exillis i que a mes, contenia una misteriosa inscripcio en la base de l'objecte sagrat: “..Sentiu com se sap qui son cridats al Grial. En el bord de la pedra, una inscripcio en lletres celestials indica el nom i l'origen, siga chicota o chicot, del que esta destinat a fer este viage de salvacio. No cal llevar la inscripcio, perque, tan pronte com s'ha llegit, desapareix per si mateixa de la vista…”.30

Des d'un punt de vista psicologic estes interpretacions que s'han donat sobre la inscripcio, confirmen tambe l'aspecte de la copa com a simbol femeni, perque aludixen a este, tant la Lapis exillis, com la Gloria a Maria, la florent, o l'alusio a que brilla o lluïx que en la Cabala van ser atributs de la Shehkinah, la contrapart femenina de Deu, a qui es considerava l'esplendor, la gran resplendor, i la llum original de la gloria divina de la sabiduria, i apareixia no sols, com la “Reina” celestial e “filla”, sino, tambe com la verdadera “novia de Deu” 31.

Esta joya, per les seues peculiars caracteristiques, podriem dir que esta relacionada en la cultura Mossarap 32, que s'havia desenrollat en al-Andalus, gracies als pactes de convivencia, entre hispa-cristians i hispa-musulmans, que va aconseguir el seu esplendor en el s. XI, pero, que, tristament, encara que, no es va poder perpetuar en el temps, va representar un esclavo d'unio, entre el Cristianisme i l'Islam. Va ser, en la contribucio d'estos cristians-islamisats, cridats mossaraps, que, vivint entre musulmans, van continuar practicant la seua religio cristiana, que la societat d'al-Andalus, la del celebre mestiçage entre les tres cultures, va aconseguir un esplendor cultural sense precedents, ya que, quan els musulmans van entrar pel sud d'al-Andalus, els barbars del nord havien invadit Europa i la civilisacio classica de Grecia i Roma s'havia eclipsat. Despres, l'Espanya islamica es convertiria en un pont, pel qual el llegat cientific, tecnologic i filosofic, aixi com les teologies judeocristianes i islamiques, van ser preservats per a ser reintegrats a Europa en l'epoca del Renaixement. Al-Andalus va ser, de fet, un creuament de cultures durant l'Edat Mija, al llarg de quasi huit segles, on van cohabitar el Cristianisme, Islam, i Judaisme, creant una de les mes esplendides civilisacions de la historia, que va produir, un llenguage musical, poetic i mistic d'increïble refinament, i on va florir la mes alta concepcio de l'home i la seua finalitat ultima33

Alli, entre ells, en eixa llarga convivencia de segles, va viure constelisat l'esperit d'Eros, que es va expressar entre els poetes mossaraps, en les seues cançons, posades en boca de donzelles enamorades 34; i, entre els musulmans, en escrits com El collar de la coloma, el celebre llibre sobre l'amor i els amants, d'Ibn Hazm de Cordova (994-1063), que va ser un destacat cientific, jurista i filosofe; o tambe, entre els inenarrables poetes d'aquella societat que permaneixent autonoma i independent de l'autoritat de Bagdad, va fer que la seua poesia arabica-andalusa fora considerada la precursora del mon dels trobadors i de l'amor cortes. Marie-Louise von Franz va dir sobre este tema que va ser el que donaria reconeixement a l'anima de l'home i a la individualitat de la dona, pero que, pronte, l'Esglesia reemplaçaria per un simbol colectiu com era el cult a la Mare de Deu.

Des d'alli, es va transmetre a Europa el corrent espiritual de l'Alquimia, que va ser un intent de penetrar, en l'ajuda de l'Eros, en els misteris de la naturalea. Aixi mateix, la Cabala va aconseguir la seua cima en Moshe de Lleo (1240-1305) i el seu llibre, el Zohar (que, durant segles, permaneixeria, al mateix nivell que la Biblia i el Talmud) en el que se situava la rehabilitacio de la Shekhinah 35, la personificacio femenina de la sapiencia divina i la seua unio en Deu, en el centre del seu sistema etic i teosofic, perque el mon aconseguira l'harmonia. Tambe, alli, el mistic sufi Ibn Arabi (1165-1241), nascut a Murcia, en el sud-est d'Espanya, que va basar la seua gran doctrina de l'amor, en una visio inicial, que va tindre quan era estudiant, en la qual es va trobar i va rebre instruccions de Moises, Jesus i Mahoma, va poder escriure en la seua obra: L'interpret dels desiges ardents, esplendorosos versos com estos: “... Oh meravella ! Un jardi entre flames ! El meu cor s'ha fet capaç d'acceptar tot: past per a gaseles, convent per als monges, temple per als ídols i Kaaba per als pelegrins, les Taules de la Torah i el Llibre de l'Alcora. Yo professe la religio de l'Amor, i en qualsevol llengua... l'Amor es la meua religio i la meua fe...” 36.

Veient com es va expressar l'esperit d'Eros en aquella societat, resulta, altament, significatiu que, despres de la troballa del bust de la Dama d'Elig, fora esta coneguda, popularment, baix la denominacio de “Reina Mora”, lo que, des del punt de vista psicologic, representaria una manifestacio d'aquell Eros Islamic, que hauria permaneixut vivent, durant segles, en l'inconscient colectiu espanyol.

Va ser, tambe, en eixa Espanya de les tres cultures, on el mege i sabi Ibn Tufayl (1100-1185) de Cordova, qui va rebre l'herencia d'Avempace (filosof Hispanoarab, mege, astronom, matematic i poeta) i, que, a la vegada, la va transmetre a Averrois (filosof Hispanoarab, astronom i escritor d'obres juridiques, que aportaria una concepcio no dogmatic, sino critica, del pensament islamic), el que va donar testimoni, en la seua obra: El Filosof Autodidacte 37, en previsio de la decadencia que s'iniciava, en aquell moment, de l'altura etica aconseguida per alguns, en aquella societat, transcendint a les religions colectives en favor del valor de l'individu, per a obrir-se a l'experiencia directa i individual de l'inconscient, com una religio interior, anticipant-se en nou segles al treball que proposa la psicologia del nostre temps, aço es, la busca del simbol personal.

Desgraciadament, l'esperit Cristia de “la creuada” es va imposar en la reconquista d'al-Andalus i, en la nostra historia llegendaria, en el crit de Santiago i tanca Espanya! s'invocaria a l'apostol, patro de la Nacio, com a un Deu de la Guerra38, que va ser conegut com Santiago “Milhomens” (Matamoros), i l'esperit del qual, tambe, va acompanyar, mes tard, als espanyols en la conquista de les Americas. La seua llegenda conta que Carlemany va descobrir el seu sepulcre i va destruir als musulmans, per a obrir El Cami de Santiago de França a Compostela, i,mes tard, l'any 844, Santiago s'apareixeria, en somis, al Rei Ramiro I d'Asturies, animant-li a seguir en la lluita, despres d'una derrota que havia tingut i seria el mateix Santiago, vestit de blanc, matant moros, en la seua espasa, sobre un cavall blanc, qui li portaria la victoria, en la batalla de Clavijo.

D'esta manera, en la reconquista i l'integrisme d'abdos costats, la multifacetica cultura Mossarap s'extingiria, pero, mes tard, la Inquisicio, la crema de milers de manuscrits arabics, l'expulsio, primer, dels Jueus i, mes tard, dels Moriscos, culminarien els terribles patiments originats en l'escissio de l'anima colectiva de l'Espanya de les tres cultures, donant origen a un aspecte de la configuracio del problema de l'ombra colectiva, que, tambe, es va estendre, per tot l'Occident cristia, fins als nostres dies, en l'esperança, encara, de ser confrontada i integrada en el nostre conscient. Perque, des del punt de vista psicologic, la supressio o la repressio de l'ombra, la influencia de la qual pot ser tant positiva com negativa, conduïxen a desdoblaments perillosos. Per aixo, es, altament, significatiu, que, en nombroses ciutats, la majoria d'elles, en la nostra regio Valenciana, se celebren, anualment, les festes de “Moros i Cristians”, en els que es rememoren, encara, hui, de forma popular, aquells enfrontaments i en els que es permet, d'esta manera, que permainexa viva la relacio en este aspecte de la nostra ombra.

Conta Jung en les seues memories 39 que, despres de visitar a Mountain Lake, el cap dels indis Pobles, en Taus, Nou Mexic, qui li va fer un retrat de l'autentic home blanc, la descripcio del qual hauria encertat el nostre punt vulnerable i senyalat res per al que som cegos, es va sumir en grans reflexions i van acudir a ell numeroses images de la Historia de la Humanitat, entre les quals, va veure les bandes criminals i devastadores de l'exercit dels creuats. A traves d'eixes imatges, va descobrir que, desvanit la visio romantica, lo que descrivim com a colonisacio, missions, difusio de la civilisacio, etc. presentava, tambe, un atre rostre, un rostre d'au de rapinya que aguaitava, en cruel avidesa, el llunta boti, un rostre digne d'una casta de pirates i saltejadors.

Hui, no ens es alie eixe mateix rostre i eixa mateixa actitud, quan observem, temorosos, el desenllaç dels ultims acontenyiments internacionals, entorn d'una possible guerra a Iraq, que, en l'excusa de la lluita contra el terrorisme internacional i contra el cridat “eix del mal”, auspiciat per George Bush, es disfressen els foscos interessos sobre les reserves petroliferes i la supremacia geo-estrategic en l'Orient Mig.

Restituir un nou esclavo d'unio entre les cultures, requerix restablir el sentit psicologic d'eixe gran drama historic, que va desencadenar l'esperit de la creuada Cristiana contra l'Islam, que es va iniciar, en aquell temps i va detindre, en alguns aspectes, en l'Edat Mija, el desenroll psiquic colectiu de la Humanitat. Despres dels ultims acontenyiments mundials, que han commocionat les nostres vides i que amenacen de posar, de nou, cara a cara a l'Occident Cristia i a l'Islam, lo que s'ha cridat com “un choc de civilisacions”, paregueren premonitories les paraules de Marie-Louise von Franz respecte a la tasca per al futur, que seria, sens dubte, la reconciliacio entre el Cristianisme i l'Islam; per aixo, es torna necessari, per a nosatres, mamprendre, sense demora, este treball d'integracio.

Han sigut de destacar, en el passat, alguns intents de restablir eixa unio i avançar en eixa direccio, com, per exemple, l'escrit de Lessing, en el s. XVIII, Natan el sabi 40, l'escena clau del qual es quan Natan es forçat per Saladino, a declarar qui, entre Jueus, Musulmans o Cristians, representarien la verdadera fe: ell va respondre, en l'enigma de la parabola de l'anell, un alegat de humilitat, davant de l'amor de Deu, en la que es conta la historia d'un home que posseïa un anell, d'incalculable valor, que tenia la força secreta de fer agradable, als ulls de Deu i dels homens, a qui ho portara, en eixa confiança; mes, amant, per igual, als seus tres fills, va manar fer dos com el seu, entregant-se'ls, en secret, abans de morir. Mes tard, els tres germans van discutir per saber qui tindria el verdader. Esta alegoria, sorgida, possiblement, en la Castella del s.XI, anhelava que l'esperit fraternal de les tres religions del Llibre, que tenien en Abraham un pare comu, haurien d'unir-se, en el futur, en un Ser Huma tolerant, capaç d'un amor incondicional i sense prejuis. Mes, per aixo, psicologicament vist, es imprescindible que, primerament, en el nivell individual, des d'un punt de vista introvertit, subjectiu i individual, siga possible la reconciliacio entre el que representen el Judaisme, el Cristianisme i l'Islam en cada un de nosatres. Jung, en una ocasio, va dir que quants més individus hagueren capaços d'aguantar els opostos, en ells mateixos, menys possibilitats haurien que succeïra una tercera guerra mundial.

Conta, en les seues memories, Jung 41 que ell va experimentar este choc en l'ombra individual (els aspectes ocults o inconscients d'un mateix, tant positius com negatius, que l'ego ha reprimit o mai ha reconegut), en un somi que va tindre, quan va viajar al nord d'Àfrica en 1920, on havia tingut la impressio que el temps s'havia detingut en l'Edat Mija. Ell no va tindre ocasio de parlar en ningu que fora capaç de definir la seua cultura arabica, pero, li va impressionar l'essencia emocional i vital d'aquella cultura, que vivia d'afectes, sense reflexio, contrastant en la manera de ser europeu, en el seu sentiment de superioritat i la seua racionalitat, que ens allunyaven de la intensitat de la vida, condemnant la part primitiva de la nostra personalitat a una existencia parcial subterranea. En el seu somi, primerament, es va veure amenaçat per un inesperat i fort atac, per part de la psique inconscient, personificat en “un bell princep Arabic”, en el que va haver de lluitar i, despres, el princep, vençut, havia de llegir, junt en ell, un misterios llibre de pergami, que Jung tenia la sensacio d'haver escrit ell mateix.

En el text alquimic arabic d'Ostanes 42, es relaciona a la Lapis (la pedra filosofal, metafora de la image arquetipic de la totalitat, que, psicologicament, expressaria una vivencia psiquic summament numinosa), en un jove egipci i en un princep andalus, que, inicialment, es mostrarien com a enemics. Jung veia, en aixo, el tema arquetipic que apareix en l'epopeia de Gilgamesh, en la que Enkidu, l'home ctonic i ombra de Gilgamesh, que havia sigut creat pels deus, per incitacio de l'ofesa Ishtar, per a destruir a l'heroi, despres de lluitar contra ell, acabaria tornant-se el seu amic i company, lo que, psicologicament vista, deia que representava la dificultat, verdaderament, important, de la unio en l'ombra, perque, d'eixe contingut autonom, eixia la força determinant del desti, que espentava cap a la individuacio 43.

Dos mesos despres d'enviar-me la seua carta, Marie-Louise von Franz va somiar que: “... ella havia escrit una obra de huit volums sobre l'Alquimia Arabica. Tenia els huit toms davant de si i estava molt contenta per aixo...”. Conta Barbara Davies 44 que Marie-Louise von Franz va entendre este somi en el sentit que, ara, el treball de la seua vida havia conclos.

Durant els ultims deu anys de la seua vida, havia dedicat, gran part del seu temps, als escrits de Muhammad ibn Umail, un mistic i alquimiste chieta del s. X, conegut, tambe, baix el nom de Senior l'Andalusí i del que, ella, va realisar un gran treball, sobre l'esperit d'Eros, tal com ho havia viscut este alquimiste. Al poc de temps de la seua mort, la seua obra: Muhammad ibn Umail´s ‘HALL' AR-RUMUZ (“Clearig of Enigmes”): Historical Introduction and Psychological Comment, vam tindre la gran felicitat de veure publicada 45. Conte un brillant estudi historic de l'alquimia des de l'epoca egipcia, pero, per damunt de tot, es un profund comentari d'una recent traduccio d'un text d'alquimia arabic del s. X. Esta obra alquimica d'Ibn Umail es una representacio simbolica de la seua propia experiencia, del proces psiquic intern de transformacio, que ell considerava el major objectiu de la vida. A causa del seu extremat estil de vida, introvertit i el seu lleal enfocament cap al mon interior, Ibn Umail va ser capaç d'observar i descriure este misterios proces, en “simbols substancials” que emergien de les profunditats de la seua psique.

Tambe, Jung va considerar de la maxima importancia per al coneixement de la psique humana, les seues investigacions sobre el simbolisme psicologic del proces alquimic, al que va considerar un paralel del proces d'individuacio. En les seues memories, referint-se a la seua magna obra, Mysterium Coniunctionis, diu que, en ella, la seua tasca estava acabada, la seua obra feta i complida 46.

L'alquimia, com a filosofia medieval, havia de ser entesa, per a Jung, des del punt de vista de la historia de l'esperit, com un moviment compensatori del cristianisme, a partir de l'inconscient, perque, el regne de la naturalea i de la materia no tenien lloc adequat en el cristianisme, sino que es consideraven com allo que havia de ser superat. Mentres que, l'alquimiste, al contrari, s'esforçava per redimir l'esperit que estava contingut en la materia.

Jung, l'any 1938, estant ocupat en els seus estudis sobre l'alquimia, va visitar l'Índia. Alli, va tindre un somi: “... es trobava en un grup d'amics, en una chicoteta illa del sud d'Anglaterra, on hi havia un castell, en el que, durant la nit, es festejaria al Grial, mes, abans hauria de ser rescatat per ells...”. Ell conta que va ser com si el somi li preguntara: “ Que fas tu aci, a l'Índia?, es millor que busques, per als teus semblants, la copa sagrada, el Salvator Mundi, del que esteu necessitats, urgentment. Esteu a punt d'arruïnar tot quant ha segut construït a traves dels segles” 47.

Aixi, diu, es va sentir arrancat del mon de l'India, recordant-li este somi que no era la seua missio este país, sino nomes un tram del seu cami. Pero, alli, va poder contemplar, meravellat, en ilimitada, admiracio, lo que va definir com el secret de l'Islam, la flor suprema i la joya inestimable de l'Eros Islamic: el Taj Mahal, la sublim expressio de l'amor huma per un atre ser huma, Eros en la seua forma mes pura; ell deia, que, com una planta, no podia haver crescut i florit en cap terra millor que alli48. Este mausoleu esta rodejat d'una romantica llegenda, en la qual es diu que l'emperador Shah Jehan ho va manar construir per a la seua esposa Mumtâz Mahal (“El tresor del palau”). Van realisar un verdader matrimoni per amor, i Mumtâz va ser la seua inseparable companya, anant en ell a tots els seus viages i expedicions militars. Va ser el seu camarada i consellera, inspirant-li actes de caritat i benevolencia pels debils i necessitats. Ella li va donar catorze fills, i va morir al donar a llum, en 1630 (nomes tres anys despres de la seua ascensio al tron). Embargat de dolor, Shah Jehan va determinar commemorar el seu record per tota l'eternitat i va decidir construir la tomba mes bella del mon, com un monument a l'amor etern. Aixi, despres d'un periode de 22 anys, este esplendid mausoleu, de marbre blanc, va ser construït en els marges del riu Yumuna, en la capital. Despres, va planejar tendir un pont de plata i, en l'atre costat, alçar un mausoleu de marbre negre per a ell, pero, no va poder concloure el seu proyecte, perque el seu propi fill va alçar una rebelio contra ell, sent empresonat, durant set anys, en una mesquita subterranea del palau d'Agra. Sentint proxima la seua mort, va demanar que li conduïren a la torre. Alli, va morir, veient, a la lluntaria, el Taj Mahal. Des de llavors, en la mateixa cripta d'este mausoleu, a manera de recipient, les seues animes s'unirien per tota l'eternitat.

El motiu del receptacul, de lal copa sagrada o del Grial, que va ser, profundament, interpretat per Emma Jung i Marie-Louise von Franz 49, representaria, psicologicament vist, el recipient de la totalitat, el contenidor i portador de l'essencia femeni integradora, unificadora i curativa, buscat per generacions de cavallers europeus, que ho haurien considerat la meta dels seus mes alts ideals. I, per a ella, potser, Jung passara a la historia com aquell buscat cavaller que va recuperar per a la societat el desaparegut Grial, i en ell, el principi femeni de l'Eros. El llibre de Wolfran von Eschenbach, Parzival, escrit en el s.XII, va ser el primer llibre complet de cavalleria, en prosa, d'Europa, sobre el Grial i esta considerat com una de les grans obres de la literatura Occidental; en ell es conta que el text originari d'esta historia havia sigut trobat, escrit en arabic, a Toledo, entre uns manuscrits abandonats 50.

Este motiu del Grial coincidia, per a Jung 51, en les expressions de l'alquimia sobre l'Unun Vas, l'Una Medicina i l'Unus Lapis, en la que els alquimistes buscaven realisar la unio total dels opostos, considerant-ho imprescindible per a la consecucio de la meta i curacio de tot mal. Esta unio es feia possible, a partir dels distints treballs en la prima materia i la, imprescindible, participacio de l'esperit d'Eros, que havia d'estar contingut, de manera hermetica, en el vas alchemico. Mes, esta tasca de reconciliacio d'opostos, aparentment incompatibles, no es donava de forma natural, sino que - Deo concedente- hauria de ser fruit de l'esforç huma.

Hi ha un paralel llegendari del motiu del Grial o del vas alchemico entre els mites del començament de la cultura d'al-Andalus, que fa referencia a La Taula de Salomo 52, la busca de la qual, tambe, va ser mampresa tant per jueus, com a cristians i musulmans. Segons esta llegenda, esta meravellosa i misteriosa taula de esmeralda, que estava entre els tresors trobats a Toledo, quan van arribar els arabics, havia pertanygut al Rei Salomo, sent portada, en el seu dia, de Jerusalem a Roma i, mes tard, portada, pels Gots, a Espanya, entre els s. V i VI.

La esmeralda es la pedra d'Hermes i juga un paper molt important en relacio en la famosa Tabula smaragdina 53 que arreplega l'essencia de l'obra alquimic, en els tretze principis d'Hermes Trismegisto, l'enigmatic deu Egipci i/o home sabi, autor de les obres hermetiques que, segons la llegenda, hi havia llegat una taula, en la que estava gravada, en llengua grega, l'essencia de la sabiduria alquimica.

Von Franz diu que, en comparacio en el recipient, la taula esta mes en relacio en l'esforç huma, per tornarse conscients, perque, a traves d'ella, es tornen conscients totes les parts dissociades de la personalitat, quedant reunides en la totalitat. Tambe, senyala que la taula servix de base portadora del Grial i se li conferix, per aixo, un significat, lleugerament, diferent d'este, que estaria mes relacionat en l'esforç huma, per a aconseguir la sintesis de la totalitat, que s'expressa en el recipient i en el Grial. Per aixo, representaria, mes pronte, un aspecte colectiu de l'esdevindre conscient del Si-mateix 54.

Salomo, el fill del Rei David, va ser un rei mitic i enigmatic de l'antiguetat, mes conegut per la seua poesia i sabiduria ( la qual, possiblement, sobreeixia per damunt de tots els sabis d'Egipte i d'Orient), que va construir el Temple de Jerusalem i va adquirir celebritat per el seu encontre en la reina de Saba. En el seu llibre dels Proverbis (8: 12-31), Salomo exalça a la Sabiduria, com a la verdadera companya de Yahveh; Ella estava en el Senyor, quan Ell preparava els cels, aço es, abans que es formaren les aigües, la terra, els tossals i les montanyes. Salomo va iniciar una nova era, que aportaria la pau i la tranquilitat a Israel, en el curs de la seua vida i nombrosos pensadors jueus van veure, en la empresa salomonica, una prefiguracio del regne messianic.

Aixi, este motiu de La Taula de Salomo, vist psicologicament, podria representar l'esforç conscient que hauria de ser necessari per a la realisacio d'un simbol d'unio entre el Cristianisme i l'Islam.

La unio dels opostos, per a Jung 55, no es nomes, una llarga i tortuosa lluita, sino tambe, una aventura amorosa, de la fecundacio de la qual sorgia la sintesis. En esta coniunctio o “Boda Quimica”, els filosofs buscaven “el ser viu” en la retorta, la copa hermetica que, com una matriu, contenia als opostos i destilava, impedint que s'escapara el “vapor fumejant”, que aludia a la naturalea espiritual i evasiva del mercuri connector, un principi vital que era una representacio de l'inconscient colectiu, una manifestacio d'Eros i un aspecte del principi femeni i de l'amor, com a unica força capaç d'unir als opostos.

Des d'un punt de vista psicologic, aço representaria la necessitat que el treball de la confrontacio dels continguts psiquics ha de ser realisat, de manera individual i introvertida, en la imprescindible participacio de la funcio de relacio o sentiment.

Referent, puix, al problema, tant individual, com colectiu, de l'ombra, que es un contingut, proxim, al mon dels instints i que actua de forma compensatoria respecte del conscient, haurem d'aprendre, en humilitat, a acceptar-la i viure en ella, en l'esperança que puga ser integrada. Pero, aço nomes pot ser realisat – Deo concedente - si s'inclou la dimensio psicologica que conte l'essencia d'Eros i de l'esperit femeni.

Reprenent el motiu del Sant Caliç, i considerant-ho com una representacio de la quintaessencia de la cultura mossarap, es podria dir, que este, miraculosament, ha permaneixut, fins als nostres dies, com un simbol immortal d'unio d'opostos, que compensaria el desti d'eixa cultura, que va ser fruit de la convivencia entre el Cristianisme i l'Islam, mes, que havent començat a desenrollarse, tristament, acabaria per extingir-se.

Un indici, una premonicio d'este desti es pot observar en el mes important document de l'epica espanyola: El Cantar de Meu Cid, un poema escrit en la mitat del s. XII, sobre el paradoxal heroe espanyol universal que va ser “El Cid”, el Castella, Rodrigo Diaz de Vivar. Un personage que va viure com a mossarap, en el regne musulma de Saragossa, on va trobar asil i proteccio despres del seu desterrament, i va servir durant anys als seus reis, Al-Muqtadir, que va ser sabi i erudit monarca, elogiat per Maimonides, i al seu fill Al-Mutamin, tambe home ascetic, sabi i amant dels llibres, que posaria en mans de Rodrigo la defensa i proteccio del seu regne. Alli va ser on, probablement, van començar a cridar-li en el sobrenom de “Cid” (Sidi, forma hispanica de l'arabic Sayyidi, en el significat del meu senyor). Mes tard, va ser qui va ocupar el ric regne musulma de Valencia, sent, a mes, el primer dels liders cristians a derrotar els almoravits, un moviment islamic que dominava el nord d'Àfrica, que eren intransigents en l'observança de la llei alcoranica i practicaven la guerra santa, que havien acudit a la peninsula, cridats per cinc dels reis Hispanomusulmans, per a ajudar-los, despres de la presa de Toledo, enfront de l'ambiciosa politica d'expansio, sotmetiment i extorsio d'Alfons VI, rei de Lleo i Castella, qui, no havent fet cas del seu conseller mossarap, Sisnando Davidiz, en materia d'impostos, les paries, va desencadenar, finalment, la catastrofe, perque, vençut pels almoravits, estos ya no van tornar a les seues terres, sino que deposant els reis Hispano-musulmans, es quedarien dominant al-Andalus, que perdria, per sempre, la seua autonomia.

El poema epic se centra en les relacions del Cid en Alfons VI i al començament, referint-se a l'heroi, es diu d'ell: “... Deu, que bon vassall, si tinguera bon senyor!...”. Com en moltes epiques feudals, El Cançoner del Cid retrata la ruptura de les relacions entre el senyor i el seu vassall, a causa de certes deficiencies del seu senyor. Pero lo que es mes interessant, per a nosatres, es que, al contrari que el Cid, la intencio del qual era portar a la seua dona a Valencia i casar les seues dos filles, Alfons VI apareix, en el poema, sense la companyia de la reina i els seus propis nobles enganyarien, violarien i abandonarien a les filles del Cid. Este problema de l'absencia d'una relacio adequada en el femeni, Jose Zavala, una vegada, em va comentar que, tambe, es va posar de manifest, a traves dels segles, en els nostres mites literaris mes caracteristics. Aixi, per eixemple, des de la trista historia dels amors de Calixt i Melibea en La Celestina, o, en la llegenda dels amants de Terol, fins al mite del Don Juan o la satira de Cervantes contra els llibres de Cavalleria, en la imaginaria relacio de Don Quijote i Dulcinea.

En el nostre Cantar de Meu Cid, des del punt de vista psicologic, aço representaria, que la dominant del conscient colectiu cristia d'aquella epoca, simbolisada en la figura del rei Alfons VI, i la que, posteriorment, continuaria invadint i conquistant al-Andalus - i a la resta d'Europa i, mes tard, tambe, America - al no tindre relacio en el femeni, no va estar a l'altura de la seua tasca colectiva i, per aixo, desencadenaria, en la seua actitud unilateral, un enfrontament entre aquelles cultures, que se va anar radicalisant, progressivament, fins que vanren arribar a ser irreconciliables.

Aixi, en l'actualitat, la reconciliacio entre el Cristianisme i l'Islam, no podra ser realisada nomes en un pla intelectual i racional, sino que, es imprescindible incloure la rehabilitacio i la incorporacio del principi femeni d'Eros en esta tasca, que ha de ser començada en cada un de nosatres, d'una manera individual i subjectiua, com ens va inculcar Marie-Louise von Franz.

En l'ajuda de la Psicologia Analítica, com a clau de l'alquimia, que, tan generosament, Jung i von Franz han llegat a la Humanitat, podrem avançar - Deo concedente - en la tasca que proposava Jung, en la seua introduccio en Simbols de Transformacio 56, “... de la mateixa manera que els coneixements psicologics poden estimular la comprensio de les estructures historiques, els materials historics poden, tambe, fer nova llum sobre les qüestions de la psicologia individual...”.

Vull expressar el meu agraïment personal a Marie-Louise von Franz, per l'estímul i ajuda que em va brindar per a ocupar-me d'estos materials, buscant paralels i amplificacions, que permetan prosseguir en estes investigacions, i, ixca, que, tambe, puguen estimular atres persones, en eixa mateixa direccio.


Valencia, Desembre del 2002
Rafael Monzó Giménez
rmonzog@comv.es



NOTES


1- Davies, Barbara, Zu Leben und Werk von Marie-Louise-Marie-Louise von Franz. Jungiana núm.8; Verlag Stiftung für Jung´sche Psychologie. Küsnacht.1998

2- Von Franz, The Cat. Inner City Books, Toronto, 1999

3- S'utilisa la paraula sincronicitat per a indicar dos successos, un d'indole fisic i un atre psiquic, que corresponen en significat pero que no tenen relacio causal, mes que provoquen una reaccio de sentiment en l´ observador. És popular l'ús del terme, reflectint els principis de disposicio acausal i de l'unus mundus. Jung i von Franz definixen la sincronicitat com un especial eixemple de disposicio acausal en la qual apareix una conjuncio de la psique i la materia com un acte creatiu - en un singular moment de temps - demostrant una espontanea manifestacio de realitats interiors i exteriors que coincidixen en el seu significat (von Franz, Numere i Temps, 1974, p 6-11)

4- Ramos, Rafael, La Dama de Elche. Albatros. Valencia, 1997, p. 37

5- Von Franz, Alquímia: Introducción al Simbolismo y a la Psicologia, Luciérnaga. Barcelona, 1991, p, 246
6- Mensajes de la Virgen de Medjugorje, Ed. Obelisco, Barcelona. 1995

7- Von Franz, Nike and the Waters of Styx en “Archetypal Dimensions of the Psyche”. Shambhala. Boston. 1997, p.263

8- En Einsiedeln, cantó de Schwyz, va nàixer Paracels. El seu celebre monestir benedictí, alberga una image de la Mare de Déu Negra, patrona de la Suïssa catòlica, que és un lloc de pelegrinacio i rep especial veneració per ajudar les dones estèrils a concebre i com a auxiliadora durant el part.

9- “Las Províncias”. Valencia, 15/03/1996

10- Zavala, José, Símbolos en el pròlogo de Enrique V, de Shakespeare, Conferencia per al Seminari del Grup de Psicologia Analitica de Valencia. Abril/1996.

11- Bauman, Dieter, The Dialas : the voice of Natural Femenine Spiritis in the region of Graubinden, Switzerland. Conferencia presentada en la IX Reunió d'Estiu, Grup de Psicologia Valencia, 1994

12-Jung, Answer to Job. Collected Works, vol 11, cap.XIX

13- Per a Jung, Sofia, representaria la quarta etapa del desenroll de l'anima, despres d'Eva, Helena de Troia i Maria. En l'home funcionaria com guia de vida interior, portant a la consciencia els continguts de l'inconscient, cooperant en la busca de sentit i sent la musa creativa en la vida d'un artista.

14- Jung, Answer to Job, para. 748

15- Jung hi havia previst la venidora declaracio de l'Asumptio Mariae deu anys abans, com una inevitable conclusio de la doctrina catolica de la conclusio probabilis seguida per la conclusio certa. (Jung, Trinity, per a 251n)

16- Jung, Answer to Job, pares. 754

17- Ibid., pares. 755f

18- El “Misterio de Elche” en Maig del 2001, i el “Palmeral de Elche” en Novembre del 2001

19- El Monestir Romanic de Montserrat, Catalunya, es igualment mencionat per ser un dels importants santuaris de la Mare de Deu Negra, que es troba entre montanyes sobre espectaculars formacions rocoses i ha sigut lloc de pelegrinacions durant centuries.

20- Jacobs, Brigitte, De la Diosa Egípcia Isis a la Cristiana Maria, Junguiana núm.

21- Agraïsc esta informacio al Dr. Jose Zavala

22- Oñate, Juan Angel, El Santo Grial: Su historia, su culto y sus destinos, 1972. València, p. 73

23- Von Franz, C.G. Jung and the contemporary woman´s problem. Jungiana, núm.6, 1996

24- Agraïsc esta informacio a Brigitte Jacobs.

25- Zum Tod von Marie-Louise-Marie-Louise von Franz Ansprachen an der Trauerfeier in Küsnacht am 26. Februar 1998. Junguiana núm. 8

26- Von Franz, C.G.Jung´s Rehabilitation der Gefühlsfunktion in unserer Zivilisation, en Contributions to Jungian Psychology: Festschrift to 75th Birthday of Marie-Louise von Franz. Editors: J.F.Zavala, G.Rusca, R.Monzó. 1991, V.Orenga, València

27- Antuñano, Salvador A., El misterio del Sant Grial: Tradición y leyenda del Santo Càliz (1999). Antuñano és professor d'ètica i Sagrades Escriptures en el Centre Universitari Francisco de Vitòria, Madrid. Images del Sant Caliç en http://www.catedraldevalencia.es/el-santo-caliz.php
28- Beltrán, Antonio, El Santo Càliz de la Catedral de Valencia. Zaragoza 1960, p. 18, 57

29- Schäfer, Hans Wilhelm, Kelch und Stein, Frankfurt am Main-Bern,1983

30- Von Eschenbach, Wolfram, Parzival, Ed. Siruela, Madrid, 1999, p. 231

31- Scholem, Gershom G., Majors Trends in Jewish Mysticism. New York: Schocken Books, 1961, p. 230

32- Peñarroja, Leopoldo, Cristians bajo el Islam. Gredos. Madrid, 1993

33- Garaudy, Roger, El Islam en Occidente: Còrdoba, capital del pensamiento unitario, Madrid, 1987, p, 32

34- Galmés de Fuentes, Alvaro, Las Jarchas Mozàrabes. Critica. Barcelona.1994. p 120

35- Scholem, Gershom G. Las grandes tendencias de la Mística Judía. Siruela. Madrid 1996, p 227

36- Ibn Arabi, (1993) Tarjuman al-Ashwaq (The Interpreter of Desires), 11.12-15; translation by Claude Addas/Peter Kingsley en Claude Addas, The Quest for the Red Sulphur: The Life of Ibn Arabi. Cambridge: Islamic Texts Society, p.211. Una idea semblant es expressada pel mestre sufi Bawa Muhaiyaddeen: “Eres un Cristia perque creus en Jesus, i eres un Jueus perque creus en tots els profetes inclos Moises. Eres Musulma perque creus en Mahoma com un profeta, i eres Sufi perque creus en la universal ensenyança de l'amor de Deu. No eres realment cap d'ells, pero eres tot d'ells perque creus en Deu. I una vegada creus en Deu, no hi ha religio. Una vegada dividit en religions estes separat del teu proxim”

37- Tufayl, Ibn, El filòsofo Autodidacto, Ed. Trotta. Valladolid, 1995

38- López-Reyes, Ramón, Los Diàlogos de Santiago Matamoros, Hawaii, 2001. Treball encara no publicat, per lo que agraïsc al seu autor, em donara a conéixer el seu escrit.

39- Jung, Recuerdos, sueños y pensamientos. Seix Barral. Barcelona, 1964, p 254

40- Lessing, G. Ephraim, Natan el sabio. Espasa-Calpe, Madrid. 1985

41- Jung, Recuerdos, sueños y pensamientos, p, 249

42- Berthelot, La Chimie au Moyen Age, 1893, T.III, p.117

43- Jung, The Philosophical Tree, en Alchemical studies, Collected Works, vol XIII, parg, 425-436

44- Davies, Barbara, Zu Lebe und Werk von Marie-Louise von Franz Jungiana núm. 8, 1998

45- Von Franz, “Hall Ar-Rumuz” (Clearing of Enigmas). Historical Introduction and Psychological Coment. Verlag Fotorotar. 1999

46- Jung, Recuerdos, sueños y pensamientos, p. 229

47- Ibid., p. 287

48- Jung, The Dreamlike World of Índia. Collected Works, vol X, parg 990

49- Emma Jung i von Franz, The Grail Legend, Sigo Press. Boston, 1986

50- Ponsoye, Pierre, El Islam y el Grial. Olañeta, Palma de Mallorca,1984, p.19

51- Jung, Recuerdos, sueños y pensamientos, p 289

52- Al-Kardabus, Ibn, Historia de Al - Andalus. Akal. Barcelona, 1986, p.64-71

53- Emma Jung i Von Franz, The Grail Legend, p. 165

54- Ibid., ps. 166-170

55- Jung, Mysterium Coniunctionis, Collected Works, vol XIV, parg, 320

56- Menèndez Pidal, Ramón, El Conde Mozàrabe Sisnando Davídiz y la política de Alfonso VI con las Taifas, Al-Andalus, 1947,vol. 20, ps. 28 - 41

57- Jung, Symbols of transformation. Collected Works, vol V